L’oroneta i el rei from
conxanoverjes
Una vegada
era una oroneta jove que es disposava a fer niu per primera vegada. Volant amb
les seues companyes, va arribar a Borriana, prop de València. Això passava ja
fa molt de temps,quan València era dels moros i el Rei En Jaume I volia
conquerir-la.
Aquells dies precisament que l´oroneta va arribar-hi, el rei en Jaume era a
Borriana. Feia uns dies que l’havia conquerida. Ara recollia menjar per als
soldats que lluitaven més avall. Havia fet muntar les tendes a prop del poble,
en una plana tota assolellada.
A l´oroneta li va agradar el lloc. De lluny, ja va endevinar que hi trobaria
mosquits, mosques i altres cuques que nosaltres ni veiem, però que les oronetes
veuen de qui sap on; que per això són oronetes. I ales ajudeu-me, cap al
campament s’ha dit.
Les tendes eren de colors molt vistosos; dalt els pals que les aguantaven
voleiaven gallarets i al mig del campament hi havia la tenda del Rei, la més
alta i la més bonica de totes.
La nostra oroneta de seguida se’n va enamorar. Allí enganxat al pal del mig hi
construiria el niu.
Les seves companyes, passant i repassant, tot era dir-li:
No el fases allí…
Aquestes tendes són de roba…
Qualsevol dia un cop de vent les arrabassarà…
Però ella com si res. Volia el seu niu allí, allí, aferrat al pal més alt de la
tenda més alta.
Així és que hi va fer el niu, hi va pondre els ous, els va covar i van nàixer
els oronells més vius que mai hageu vist.
Ara, que de talent… la pobra oroneta no s’hi veia de feina, caçar les mosques i
els mosquits a centenars, a milers, i els posava en les boques, sempre obertes,
dels seus oronells.
I mireu que mentre l’oreneta s’afanyava pel menjar dels seus el Rei En Jaume
s’afanyava pel menjar del seu exercit i ara es anava a anar més lluny a
cercar-ne més.
Es van reunir els cavallers que l’acompanyaven i el Rei va sortir de la tenda
amb el casc lluent al cap, la capa de viatge damunt espatlles i a punt per a
muntar a cavall.
Els servents van començar a desparar la tenda, i la pobra oroneta, en sentir
com sorollava el pal, va endevinar que tot allò, acabaria amb el seu niu, i els
seus oronells. I comença a volar i xisclar…
Tant de volar desesperat va fer aixecar els ulls al Rei, i ell, que era Rei, si
que se’n va adonar del que passava:
Atureu-vos- va dir als seus servents-. No despareu la tenda. Aquesta oroneta hi
ha fet niu en la nostra fe i fins que no se n’haurà anada amb els seus fills la
nostra tenda restarà alçada.
I muntant a cavall va començar a cavalcar.
L´oroneta de seguida va entendre el que passava; va fer unes quantes volades en
tron del cap del Rei, acomiadant-se dels raigs de sol rutllats amb tot de
“aziu, aziu, aziu” d’agraïment, i va retornar al niu.
Tota la vida se’n va recordar; i quan ho contava als fills i nets i besnéts
quedava una mica somniosa, com si veiés encara la imatge del cavaller gentil,
més alt i ben plantat que tots els altres. I sempre, acabava el conte amb
aquestes paraules: “Jo em pensava que era un Rei…”
I el Rei En Jaume – que si que ho era un Rei- ¿què us sembla, se’n va recordar
de l´oroneta? Penseu si en va haver de conèixer de gents i pobles i de viles i
ciutats; si en va tenir de dies tristos i de dies gloriosos; si va haver de
lluitar, discutir, de viatjar, de cavil·lar… doncs quan va ser vell, molt vell,
va voler que tot fos escrit en una crònica, la “Crònica del Rei En Jaume”
perquè anys a venir, tothom ho sabés. I en aquesta crònica el Rei va voler que
es parlà d’aquella oroneta que va fer niu a la seua tenda prop de Borriana